El juliol d’aquest any, el permís de conduir per punts ha complert catorze anys. La mesura es va implementar a la vista que en altres països com el Regne Unit, França, Alemanya o Itàlia els resultats en la reducció de sinistres de trànsit van ser realment significatius. Aquest recurs té una doble vessant: a) la coercitiva, ja que la comissió d’infraccions o de delictes contra la seguretat viària pot suposar la pèrdua de vigència del permís de conducció (via administrativa) o la privació del dret a conduir (via penal), i b) la de sensibilització i reeducació viària, atès que es fa preceptiu que els conductors infractors facin un curs de sensibilització per evitar perdre el permís, recuperar-lo o ser privats del dret a conduir.
Avui podem confirmar que el permís per punts, com a mesura reeducadora i de sensibilització, ha estat efectiu en la majoria dels conductors infractors que han passat per la formació, sigui per conduir sota els efectes del consum d’alcohol i altres drogues o per velocitat, per distracció al volant… L’objectiu formatiu i psicològic de la intervenció (aquí a Catalunya) se centra a canviar o millorar les ACTITUDS i no tant en les APTITUDS dels conductors, ja que tant formadors com psicòlegs tenen clar que qualsevol conductor, quan va obtenir el permís de conduir, va demostrar la seva APTITUD en coneixements teòrics (SABER) i en el maneig i destresa del vehicle (SABER FER). En cas contrari no haurien obtingut l’autorització per conduir. Sent així, sembla obvi que cal posar l’accent en les actituds d’aquests conductors perquè continuïn fent (VOLER FER) el que van demostrar SABER el dia que van aprovar l’examen.
La qüestió és que la realitat ens demostra, en forma de reincidència, que existeix un petit percentatge d’aquests usuaris a qui sembla no funcionar-li “el tractament”. Aquesta ineficàcia pot deure’s a: a) l’addicció a l’alcohol o altres drogues, ja que en alguns casos la dependència pot més que el compromís sincer de canvi que hagi manifestat l’infractor davant de la víctima, el formador o el psicòleg; b) la síndrome de Superman (a mi no em passarà, pel que puc beure i conduir, utilitzar el mòbil mentre condueixo, circular a velocitats excessives…; c) per atribució externa de la causalitat, ja que no accepten la seva responsabilitat, perquè el problema, segons ells, és l’afany recaptatori, els agents que no mostren empatia, els etilòmetres que estan desajustats o els senyals que estan mal posats, i tanquen així la seva possibilitat de canvi.
Penso que ara és temps d’ajustar la intervenció a fi d’optimitzar-ne els resultats: augmentant el temps de presència del professional de la psicologia (expert en canvi d’actituds i dinàmica de grups) i establint aliances amb l’autoritat sanitària perquè ens ajudi amb els casos de dependència a l’alcohol i altres drogues.
Sebastià Sánchez Marín
President de la Secció de Psicologia del Trànsit i de la Seguretat del COPC i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona