En moto, no val qualsevol casc

Una mica d’història

Per buscar els orígens de la implantació d’aquest accessori de seguretat ens hem de remuntar als anys trenta del segle XX i a un nom propi, el de l’oficial de l’exèrcit britànic, arqueòleg i escriptor Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d’Aràbia. La seva mort el 1935, amb 46 anys, a conseqüència d’un sinistre de motocicleta que va fer que el seu cap impactés fatalment contra l’asfalt d’una carretera del comtat anglès de Dorset, on s’havia retirat, va impulsar les investigacions sobre l’ús del casc. Un dels metges que va atendre Lawrence, el neurocirurgià Hugh Cairns, commogut pel tràgic accident del seu pacient, es va dedicar intensament a conscienciar sobre la necessitat d’utilitzar el casc per part dels motoristes per evitar traumatismes cranioencefàlics. Els estudis científics i pioners de Cairns sobre l’eficàcia de portar protegit el cap van donar el seus fruits, fins al punt que el 1941, durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit de la Gran Bretanyava obligar tots els seus membres motoristes a utilitzar el casc. Des de llavors, es va anar avançant en el desenvolupament d’aquest sistema de seguretat passiva, però caldria esperar força anys perquè les legislacions de trànsit d’arreu del món comencessin a imposar-lo entre el col·lectiu motorista. En el cas de l’Estat espanyol, el Reglament general de circulació va incorporar el 1992 l’obligatorietat de portar el casc en motocicletes de qualsevol cilindrada i en ciclomotors, en tots els tipus de vies (interurbanes i urbanes) i tant per als conductors com per als acompanyants.com per als acompanyants.

1. Ha de ser homologat, que vol dir que ha superat uns controls de qualitat i seguretat estrictes per evitar fractures al crani i lesions a la cara i als ulls. Als països de la Unió Europa l’homologació acceptada, i que cal comprovar a l’etiqueta, és la ECE/ONU R22.
2. És preferible que sigui integral. Aquest casc d’una sola peça es considera el més segur, ja que protegeix tot el cap, la cara i la barbeta de possibles impactes.
3. Cal que sigui de la talla adequada: el casc s’ha d’adaptar al contorn cranial de cada persona perquè pugui protegir amb eficàcia el cap i evitar lesions cerebrals. És per això que s’ha d’emprovar abans de comprar-lo. No ha d’exercir pressió sobre cap zona del cap ni pot quedar gran.
4. És important mantenir la visera neta per tenir una bona visió de la carretera. A més, el casc ha de disposar d’un sistema de ventilació adient amb la visera abaixada per tal d’evitar que el baf ens limiti o redueixi la visibilitat.
5. Cal que estigui en bon estat per garantir la màxima seguretat. En general, els fabricants consideren que poden tenir un període de vida útil d’entre cinc i vuit anys, sobretot en funció dels materials del casc, però cal tenir en compte altres factors.  Després d’un accident de trànsit o d’haver patit un impacte, s’hauria de canviar per un de nou. De la mateixa manera, és importat tenir cura de la part interior i la part exterior per detectar possibles defectes que disminueixen les propietats de protecció, i no s’ha de deixar a temperatures extremes tant de calor com de fred durant períodes llargs de temps.
6. És recomanable l’ús de casc d’alta visibilitat, ja que ens ajudarà a fer-nos més visibles per a la resta de conductors.
7. I, encara que sembli obvi, convé recordar que s’ha de portar en tots els trajectes i cordat correctament. La corretja de subjecció ha de quedar ajustada per sota de la barbeta, no pot quedar baldera per evitar que el casc es desprengui en cas d’accident.

infotransit